Un error en l’escala de valors

La fotografia és una disciplina creativa associada bàsicament a conceptes tècnics. Una creu de la que històricament s’han lliurat altres disciplines com la pintura, malgrat que te també darrera una càrrega tècnica gens menyspreable.

Potser la raó és que la pintura està més associada a la eina -el pinzell – que a la màquina – la càmera – però, en qualsevol cas, la tècnica hi és també i sense ella no podrem pintar res amb cara i ulls.

És un tòpic cert que la tècnica és quelcom que cal aprendre per després oblidar. Potser la paraula “oblidar” no es la més encertada, a mi m’agrada més “naturalitzar”  però, en qualsevol cas, la tècnica és sempre dos i dos quatre. Són faves comptades i tot i que a algú li costa més que a d’altres, tothom la pot aprendre si vol. Es trigarà més o menys, però s’acabarà entenent.

En qualsevol cas, l’obsessió amb els aspectes tècnics fa que s’oblidin altres qüestions que són les realment importants, vinculades a la cultura visual i la capacitat de construir una imatge i entendre-la.

És habitual, en fotògrafs sense formació o amb formació autodidacta (no per això necessàriament mals fotògrafs) veure carències importants en aspectes que van més enllà de la pura tècnica, i que tenen a veure amb l’aspecte formal de la imatge, en la seva construcció, simplement perquè ningú els ha orientat en aquesta direcció (un dels molts problemes de ser autodidacta). També es veu en fotògrafs amb formació… però la raó del problema seria una altra.

En els cursos bàsics de fotografia sempre m’han sorprès molt dues coses. Una és que gent que te prou interès en la fotografia com per invertir un temps i uns calers en aprendre, no tingui absolutament cap referència visual conscient, cap autor preferit. Res. És com si fessin un curs d’escriptura creativa perquè els agrada escriure, els interessa la literatura, però no saben qui era Cervantes.

L’altra cosa que em crida l’atenció és que la gent ve obsessionada en entendre conceptes tècnics, en saber què fa la càmera sense ni plantejar-se que han de construir la imatge, que han de treballar una visió personal de com són les coses i com volen representar-les en una fotografia, i aquí ve el millor de tot: la sessió que desperta més interès, entusiasme fins i tot, és la dedicada a la composició i interpretació d’imatges, tot i que són quatre pinzellades bàsiques del que és.

És molt interessant veure com, en general, els alumnes descobreixen un una mena de món nou que tenien davant dels nassos i descobreixen que, si es vol millorar les fotografies que es produeixen, la clau, d’entrada, no està en la tècnica, ni en la informàtica, si no en la composició, que es un concepte que s’haurà d’aplicar sempre en el moment d’obtenció d’una imatge, sigui amb la eina que sigui i més enllà del possible interès (o no) que tinguem en la fotografia. Sempre haurem de composar: cap dispositiu ho pot fer per nosaltres.

La mirada, la capacitat de construir una imatge, d’una manera o altra la portem tots de sèrie, nomes cal ser-ne conscient i treballar-ho.

Això va vinculat a la capacitat d’observar i desxifrar una imatge, un procés del que tothom, fotògraf o no, n’hauria de ser conscient en un món en el que un percentatge altíssim d’informació ens arriba per la via visual i del que ben poca gent n’està al cas i que explica, en part, perquè certs treballs “professionals” són acceptats malgrat greus carències en aquest aspecte (no tot rau en que són baratets: la ignorància del receptor hi te també molt a veure).

El més difícil ve després: construir un discurs coherent amb les pròpies imatges; passar de la gramàtica a la narrativa. Tenir alguna cosa a explicar i saber com.

I es que com diu el músic Jordi Savall “Es pot ensenyar tot menys allò que és essencial”.

FEDME: Incompetència? Ignorància?

O mala fe?

La FEDME (Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada) ha publicat a la seva web una convocatòria per a cobrir els  “Servicios de vídeo y fotografía en las pruebas deportivas co-organizadas por la FEDME”.

No entrarem en el fals concepte “co-organizadas por la FEDME” (Cinisme? Ironia?).

El que si ens interessa a nosaltres, professionals de la imatge, és el que ofereix la FEDME i el que demana a canvi. I és que els professionals (els que ens hi guanyem la vida, invertim per fer-ho i paguem impostos per a que ens deixin treballar) estem farts de que se’ns insulti en un món en el que no es pot fer gaire res sense imatges.

Què ofereix la FEDME? Ofereix una tarifa, per a la cobertura d’un esdeveniment, de 800€  IVA inclòs, cosa la qual significa 661,16€ de base.

Què demana la FEDME? Doncs que aquesta persona es faci càrrec de les despeses de manutenció (dormir, menjar i peatges si n’hi hagués), que sigui a lloc el dia anterior a la prova, que proposi idees de millora a la FEDME (¿), que  assisteixi a les reunions de la FEDME quan a ells els vingui bé, que dissenyi  un “plan de producción audiovisual del evento”, que gravi i editi un vídeo resum de ¡12 minuts! de la prova en un termini de 48 hores i que, a més, generi un mínim de 70 imatges en allò que ells denominen “alta qualitat” y “baixa qualitat”. Que enviï en temps real imatges de vídeo i fotografies de la prova i que, naturalment, disposi de tot l’equip necessari. Que es desplaci pels seus mitjans durant la prova … Tot això, a més, en cap de setmana (truqueu al lampista en cap de setmana …) i treballant en un entorn en que sovint es posa en risc el material. La llista de despropòsits segueix (tot el document és una mina)  però ens aturarem aquí.

És més que obvi per qualsevol professional que això no pot fer-ho una sola persona. Essent optimistes, en seran dues.

Farem quatre números ràpids: el dia previ a la cursa es perd en desplaçament i preparació, dia  de la cursa, dia posterior de tornada i dia d’edició i preparació d’imatges. La pròpia FEDME en el mateix document (apartat 15 punt 18) valora la manutenció (dormir i menjar; que va a càrrec del “professional”, no ho oblidem) en 100€ dia/persona. Dues persones, tres dies de cursa: 600€.

A partir d’aquí, considerem la feina del quart dia, els impostos a pagar (IRPF i Seguretat Social) desgast de material i vehicles, emmagatzemament d’imatges…

La FEDME vol, no ja esclaus, si no gent que, pensant que cobra 800€ financi les seves necessitats comunicatives (força deficients dit sigui de pas).

A part quedaran les condiciones de la feina, imaginades per algú que, sense dubte no te la més remota idea de què representa treballar en imatge en una prova esportiva a la muntanya. No se si es un tema d’ignorància i incompetència o simple mala fe (no se què és més preocupant).

 Senyors de la FEDME:

  • Ningú dubta de la legalitat de la proposta (l’esclavitud també ho va ser en el seu moment), però és totalment indecent (és més, diria que insultant).
  • Segurament trobaran a algú que ho faci: el món està ple de gent amb càmeres i amb altres feines disposada a rebentar la feina d’altres per una simple qüestió d’ego (fins que es donen compte de quant els costa la seva “feina”).
  • És obvi que el responsable d’això no sap de què parla quan es tracta d’imatges (¿“resolució” en Mb? Per Déu!) ni te la més remota idea de què representa fer el que demanen. (Como diuen a la pel·lícula Airbag, “pofesioná, mu pofesioná”).  Suposo que serà també qui valori “qualitat” que demanen en les imatges. Sense comentaris.
  • Si no tenen pressupost, quedin-se sense imatges (per això, entre d’altres raons, jo no tinc un Ferrari). I si per vostès són importants les imatges, que sembla que si, busquin els diners en d’altres partides del seu pressupost.
  • I sàpiguen finalment que “si pagues amb cacauets, tindràs micos”, tot i que tal vegada aquest sigui el problema de base.

Poden contactar amb mi per a qualsevol aclariment.

“El registre de l’existència”

 

Començaré aquest escrit amb una anècdota.

A principis de l’any 2016, vaig rebre una trucada a la redacció de la revista. Preguntaven per una fotografia que havíem publicat en una galeria fotogràfica amb el tema “Categoría femenina”. Era una selecció de fotografies de corredores a la muntanya.

D’entrada, aquestes trucades sempre desperten recel; tot i que a la revista som molt curosos amb l’ús i tractament de les imatges, mai saps per on et sortirà l’interlocutor.

La història és la següent: la persona que trucava demanava si podia tenir una de les imatges en la que apareixia la seva companya, la Fany Olaria, que havia mort un any després que jo li fes la fotografia. Això m’ho va explicar en una conversa telefònica emocionalment molt intensa en la que em va expressar la seva alegria al retrobar a la revista, de forma inesperada, el rostre de la seva companya, pletòrica i gaudint de una de les activitats que més li agradava. L’interlocutor, Jaume Bernat – des de llavors el benvolgut “Jaumet” – és actualment algú amb qui he establert una mena de relació de proximitat que, lluny de ser íntima, és molt més que cordial quan coincidim, sovint, pel món. Naturalment, va tenir la fotografia.

Més enllà de l’aliment per l’ego i el registre d’una realitat falsejada, la fotografia te una funció sociocultural bàsica que és el registre del moment, la memòria, allò que ha estat i no tornarà a ser.

I aquest és un aspecte que l’actual banalització de la imatge està diluint.

Val a dir que aquest procés de banalització és inherent a l’evolució de la fotografia: ja en el segle XIX, Gaspard-Félix Tournachon, dit “Nadar” (un dels grans noms de la historia de la imatge fotogràfica) ja es queixa en les seves memòries d’aquesta banalització.

A tothom li agrada – li fa “gràcia” – veure imatges del passat, descobrir com eren les coses, els llocs, o recordar quin aspecte teníem, però sovint la presa de fotografies provoca reticència en el moment, sigui per desconfiança (hi ha gent molt discutible amb un dispositiu a la mà) o ves a saber perquè…

Per què fotografies això? És una qüestió recurrent quan es fan fotografies que surten de l’esquema estàndard, quan no són coses “boniques” o persones simulant el que no és. La fotografia en massa casos s’ha convertit en un registre de la irrealitat, en un intent de projecció no del que és, si no del que voldríem que fos, quan el que és realment interessant és el que vivim. La força de la imatge de l’anècdota mencionada a l’inici del text, és la seva espontaneïtat, la d’una reacció a la possibilitat de ser immortalitzat un moment en el que el model és feliç. I això és fantàstic quan és cert, honest.

Quan algú, per la raó que sigui, és expulsat – o evacuat – de la seva llar, una de les coses que sistemàticament es recuperen son les fotografies familiars, les que donen fe de la nostra existència i la nostra relació amb els éssers estimats. És important recordar això quan li restem importància al fet fotogràfic, quan el banalitzem.

Òbviament no totes les imatge són transcendents o tenen la possibilitat – o la necessitat – de ser-ho, però és important prendre consciència de què estem fent realment quan fem una fotografia: estem documentant la vida i, en aquell moment, tal com diu el fotògraf José Manuel Navia “-Tot fotògraf està obligat a fer sempre la millor imatge de que sigui capaç”.

Perquè és la nostra memòria.

“#filmisnotdead”

 

A qui, com jo, porta més de tres dècades fotografiant de forma ininterrompuda amb pel·lícula, li sobta que molta gent es sorprengui que encara es facin fotografies en base a un procés químic.

“-Encara es venen rodets?” És una pregunta habitual – fins i tot en gent aficionada a la fotografia – quan el tema surt a col·lació.

El que em crida més l’atenció és que aquells que pregunten (benvinguts) sempre acaben volent esbrinar quin és l’avantatge de fotografiar en pel·lícula.

El millor de tot no és que la resposta és que no hi ha cap avantatge, si no que ni tan sols es tracta de si hi ha un avantatge o no.

Tenim tendència al raonament binari: “si això és bo, és perquè allò és dolent”, i la major part dels cops és una conclusió absurda.

Ningú no es planteja que la invenció del retolador o el llapis de colors hagués d’implicar l’obsolescència (erradicació?) de l’aquarel·la, o l’oli, Oi? Doncs aquest seria el plantejament en el cas de la pel·lícula i el seu gran “rival”: el món digital.

L’analògic contra el digital o, com diuen els francesos (m’agraden més aquest termes) l’argèntic contra el numèric. Dos mitjans diferents per arribar a conclusions molt pròximes.

Contra? En absolut. Però, per què ningú dubta de les bondats del digital (jo inclòs) però molta gent dubta de les bondats de la pel·lícula?

Cadascú sabrà (suposo) perquè fotografia d’una manera o un altra. Jo, al llarg de la meva vida fotogràfica he tingut temps de sobres per pensar (una mania com qualsevol altra) perquè faig les coses com les faig i tinc molt clar què m’aporta el suport digital (un dia en parlarem) i què m’aporta el suport químic, que és del que tracta aquest post.

El primer que cal posar sobre la taula és que, des d’un punt de vista tècnic, l’acte fotogràfic com a tal és totalment independent de si el suport és químic o numèric: si en sabem d’una manera, en sabem de l’altre i, si no en sabem d’una manera, doncs no en sabrem de cap altre.

Als “no iniciats”, el primer que els mareja és la impossibilitat de veure què s’ha fotografiat, i comprenc que és difícil entendre que, des d’un punt de vista de creació fotogràfica això és més un avantatge que un desavantatge. Aquesta “limitació” obliga al fotògraf a concentrar-se molt més en allò que està fent, a pensar i, sobretot, a registrar visualment el moment en que es prem el botó (aquella selecció de l’instant). És una cosa molt difícil d’explicar, però qualsevol amb una mica d’experiència fotografiant amb pel·lícula us pot confirmar que hi ha un moment en que el concepte “ho tinc” apareix amb lletres vermelles en la ment del fotògraf. I te molt a veure amb la concentració de què parlàvem.

Un altre concepte a favor de no poder veure les imatges de forma instantània un cop fetes és que, fins que no es produeix aquesta sensació que dèiem (“ho tinc!”), no es dona la feina per acabada i, sobretot, no perdem mai temps mirant res que no sigui l’escena en la que estem treballant. El suport químic obliga a pensar en el que vindrà, mai en el que ja ha passat.

La limitació de producció, sigui per la quantitat d’imatges del rodet o per qüestions econòmiques, és també un factor redundant en la qualitat de la producció. En un món en que ho volem tot fàcil fins nivells insultants i sense límits, sotmetre’s a certes limitacions activa l’enginy, la concentració i la capacitat de selecció. Percentualment, l’índex de fotografies decents en pel·lícula (relació producció / encert) és, amb diferència, molt més alt que en altres suports en que la producció és, sovint, desmesurada. Sempre amb la condició que cal aprendre a fotografiar abans, en el suport que sigui: fotografiar més mai ens garantirà, així per què si, millors resultats.

Els diners solen ser un altre “inconvenient”. És obvi que quan no pot ser, no pot ser, però admetem que, en la major part de casos és, simplement, una qüestió de prioritats: jo prefereixo un rodet a una copa.

En el meu cas a més, i enllaçant amb el darrer post, treballar amb pel·lícula em permet fer-ho amb càmeres de les que podríem dir que n’estic enamorat. La simple complexitat d’un enginy mecànic és, per a mi, insuperable a l’hora de fer-lo funcionar.

Hi ha un darrer factor i està vinculat a un procés que, més de trenta anys després, segueix tenint un aura màgica, de descobriment i sorpresa constant. Això hi afegirem una participació de sentits que ens connecten amb el món més enllà de la vista, com el tacte i l’olfacte, partícips també del procés. Sumem-hi que, la part artesanal del procés fins que obtenim la còpia, genera una relació molt especial entre el fotògraf i la seva obra: cap fotografia feta, revelada i positivada pel propi fotògraf és “una més” per què, Quin és el següent pas del Nirvana fotogràfic? Un llum vermell i bona música. I no te res a veure amb la nostàlgia.

“Quan les cintes s’hagin esborrat, quan la tecnologia per reproduir-les s’hagi perdut, es possible que algú, dins de molt de temps, trobi un fragment de pel·lícula y el sostingui a contrallum” (“Una professió de putes” David Mamet).

“L’important és el fotògraf, no la càmera”

 

Aquesta és una sentència que, tot i certa, cal matissar i molt.

És obvi que, si algú no en sap, no te interès o no val, per mol bona – és a dir, cara – que sigui la seva càmera, no obtindrà millors resultats.

Però això no vol dir que la càmera no sigui important.

La càmera és el vincle entre l’escena i el fotògraf. L’eina que permetrà a l’autor expressar-se. Considerar que la càmera “no importa” és una fal·làcia destinada a satisfer a un perfil d’usuari, a un client que voldria un altra cosa i s’ha de conformar.

Si ens ho plantegem a nivell professional, seguir mantenint que el dispositiu és irrellevant és, en certa manera, tractar d’idiota al professional que es veu obligat a invertir quantitats gens menyspreables de diners en el seu material.

A nivell personal, com a autor, la càmera és un element vital, bàsic, amb característiques que van més enllà d’algunes consideracions tècniques que són irrellevants pel que vull explicar i que deixarem per la cara professional del disc.

Un dia vaig llegir que a Miles Davis, quan l’entrevistaven, li agradava tenir a mà la seva trompeta i grapejar-la. No qualsevol trompeta: la seva, de la que en sentia el tacte i tot el que es pugui sentir d’una trompeta quan es toca. No se si l’anècdota és certa, probablement no, però ve molt a tiro per explicar el que vull dir.

Habitualment es pensa en la càmera com un simple cúmul de característiques tècniques quantificables, i es perd de vista que, d’una banda, allò que fa la vida interessant és inquantificable i, d’un altra banda, el noranta per cent de les “facilitats tècniques” que ofereix una càmera són perfectament obviables quan no directament inútils. La tècnica fotogràfica bàsica és extraordinàriament simple i, moltes vegades, l’excés de zel dels enginyers que dissenyen càmeres fa – amb la pretensió de que la vida sigui més fàcil per a l’usuari sense coneixements – que algunes coses es compliquin de forma absurda. Un cop més “menys és més”.

A part de consideracions tècniques de valoració més o menys objectiva, jo necessito sentir-me a gust amb una càmera; m’és imprescindible que m’agradi, que s’adapti a la meva mà. A mi m’agrada mirar les meves càmeres, tocar-les, subjectar-les… Fins i tot sentir-les: en algun moment de la meva vida, el so de l’obturador ha estat el toc de gràcia per a que em decidís per una càmera o un altra. Hi ha un so sec, definitiu, contundent i, amb tot això discret, que molt poques càmeres tenen, i que he de dir que, tot i que algunes càmeres digitals s’hi aproximen, cap pot reproduir-lo. És, per a mi, un so gairebé màgic: actua en la meva ment com el menjar dels gossos d’en Pavlov i accentua la meva capacitat d’observació, alimenta la meva necessitat (encara més) de registrar imatges del món que hi ha al meu voltant.

Vol dir això que faig millors fotografies amb una càmera o amb un altra? No. Però si que vol dir que em ve de gust fotografiar encara més (treballo més) i per tant obtinc resultats més acord amb el que busco i, sobretot, gaudeixo més de l’acte fotogràfic, que implica també el contacte amb una caixa màgica que és molt més que una simple eina.

A mi m’agrada que les meves càmeres envelleixin amb l’ús, es desgasti la pintura a força de subjectar-les, que el botó del disparador es poleixi amb el temps a força de prémer-lo. En definitiva, que la càmera vagi acumulant les experiències que jo he viscut i registrat amb ella, un concepte cada cop més difícil en un món de plàstics, electrònica i obsolescències programades. Més enllà de la seva faceta utilitària, les meves càmeres han de ser companyes de viatge. De les que no fallen mai.

“Si fas una cosa bé, no la facis de franc” (Joker)

 

En un post anterior feia referència al fet de treballar de franc o, el que és pitjor, rebentar els preus. Potser és el moment de dir algunes coses al respecte.

Diuen que si treballes en el que t’agrada serà com si no treballessis. Això és del tot cert. El problema ve quan la teva feina és l’afició d’altres que no han estat capaços, o no han volgut, convertir aquesta afició en una professió. Suposo que és la diferència entre afició (t’agrada) i passió (no entens la teva vida fent un altra cosa).

Aquí entrem en una dinàmica infernal basada en aquell discurs neo lliberal del “cadascú pot fer el que vulgui”, que sona molt bé però implica no tenir en compte les conseqüències (“Jo, mi, me, amb mi…”)

Parlàvem fa uns dies de l’ús indegut (sense pagar) amb finalitats comercials de les fotografies. Això te molt orígens i raons, però un d’important és el fet que molta gent que produeix imatges no és professional i, més enllà de la qualitat de la seva feina, es pot permetre regalar les imatges o, el que és pitjor, treballar per tarifes insultants, habitualment per sentir-se “fotògrafs” durant una estona o per veure el seu ego alimentat. Vull creure que ho fan sense parar-se a pensar en el que estan fent al sector professional de la fotografia.

Quan surt el tema, sovint la gent al·ludeix al seu “dret” a fer fotografies, un dret que, d’altra banda, ningú discuteix: en un espai públic – la muntanya en el cas de les curses – tot aquell que vulgui pot fotografiar, només faltaria. El que és discutible és que aquestes fotografies tinguin com a finalitat donar servei a una entitat (empresa, club o el que sigui) desvaloritzant la feina d’un professional ¿Per què? Doncs simplement perquè puc, perquè jo no m’hi guanyo la vida i no he de pagar impostos, ni renovar material encara que sigui un mal moment, entre moltes altres raons.

Cap fotògraf dels que conec te res a dir pel que fa a la possible competència, que és un altre dels arguments de defensa dels que treballen de franc o per tarifes de misèria. De la mateixa manera que no hi ha res a dir si algú combina la seva feina amb l’activitat fotogràfica professional esporàdica, sempre i quan es respectin les regles del joc: ningú treballaria sota certes condicions si tingués les obligacions que els professionals tenim. Si volem jugar, les regles haurien de ser per a tots.

Rebentar tarifes o treballar de franc, més enllà de les conseqüències pels professionals de la fotografia, vol dir tancar-se les portes a la possibilitat de dedicar-s’hi algun dia, per la senzilla raó que si algú no t’ha pagat un dia, no et pagarà mai, perquè sempre hi haurà algú altre com tu per darrera disposat a humiliar-se.

Això és molt difícil de fer entendre als que comencen: regalar les fotos per “donar-se a conèixer” és un error monumental. Treballa, fotografia, fes-te un “book” presentable, demostra què pots fer, i ofereix els teus serveis recolzat per la teva producció. El que passa és que això és lent, requereix feina i temps i, si no ets bo, no aniràs enlloc. És la vida del professional. És més fàcil regalar a qui es pot permetre no pagar justament perquè algú regala.

Però cal una consideració per l’altre bàndol, el que no vol pagar o paga misèria: cal tenir en compte que “si pagues amb cacauets, tindràs micos”. Així veus el que veus en el resultat de certes feines “professionals”.

Assalariats del mon: us imagineu una feina a la optem, però en la que per ser admesos, enlloc de demostrar que la sabem fer, cal demostrar fins a quin punt ens podem humiliar rebaixant el salari, encara que estigui clarament per sota dels costos que per a tu tindrà la feina? doncs benvinguts a la vida d’un autònom en una activitat creativa, d’aquelles que tothom creu que sap fer.

I la responsabilitat d’això recau en els que regalen la seva feina no cobrant o cobrant misèria: sigueu conscients, al menys, del mal que esteu fent quan feu una jornada de 12 hores per un parell de centenars d‘euros (o menys) sense tenir cobertes ni les despeses. Per posar un exemple. Ni tan sols cobrant de forma il·legal (un altre tema a tractar) surt a compte.

Normalment els fotògrafs professionals de les curses al·ludeixen a l’esforç, la duresa del treball i coses per l’estil per justificar la seva tarifa. Però aquest discurs és secundari. Jo no cobro perquè la feina pugui resultar dura. Com a fotògraf professional cobro per la fiabilitat de la meva la feina, per la meva capacitat de produir-la i per la qualitat de les imatges. El tema de l’esforç i tal és accessori. Assumir que, si gaudim d’una feina no mereix ser remunerada, és mentalitat d’esclau.

Si com a “no professional” puc assumir els requeriments de la feina i la qualitat de les imatges és bona, el que cal fer és cobrar-ho, i cobrar-ho en condicions amb una tarifa raonable responent de les obligacions que això implica (impostos, amortitzacions de material, remanent per poder fer una cosa semblant a vacances… per exemple). Una tarifa per sota de la qual ningú hauria de poder oferir els seus serveis.

No estic plantejant no fer fotografies, estic plantejant cobrar el que toca per la feina. Hi guanyaríem tots.

“Selecciona l’espai, determina l’instant”

 

Què és una fotografia? Quan una fotografia passa a ser només una imatge?

Aquest és un debat que sol pujar de temperatura quan es planteja, malgrat que penso que és només important pel propi fotògraf: només ell te la certesa de si allò que ha produït és una fotografia o una imatge. I això dependrà de com es relacioni l’autor amb la seva creació.

El primer seria definir què és una fotografia. Pel que a mi respecta, és la imatge resultant de l’acte fotogràfic, definit com “la selecció d’un espai i la determinació d’un instant”.

Així, en negreta, perquè és la base de la meva manera d’entendre la fotografia. La selecció de l’espai és el que fem quan enquadrem, bé o malament, i la determinació de l’instant és el moment en que premem el botó, encertat o no. Això ens dona una (i dic una) imatge que, de moment, és una fotografia. Independentment de quin sigui el seu aspecte estètic final: BN, color, més contrastada, menys saturada… El que és important és el que hem captat i quan ho hem captat. I qualsevol alteració del que nosaltres hem estat capaços de fer en el moment de “l’acte fotogràfic” convertirà la fotografia en una imatge.

Això no és ni bo ni dolent. Si hagués de fer una llista de les meves 25 imatges preferides, n’hi haurà algunes, d’autors reconeguts, que són fruit d’un re enquadrament salvatge. Són imatges extraordinàries, però no són una fotografia que el fotògraf hagi sabut veure en el seu moment (al cap i a la fi hauria de ser la seva feina). Penso, per exemple en el fantàstic retrat d’Igor Stravinsky de la mà d’Arnold Newman una imatge que, tot i intuir-la (en els contactes és evident) el fotògraf no va poder obtenir simplement fotografiant. Per les raons que sigui.

Arnold Newman

Però penso que un dels moments culminants de la creació d’una fotografia és aquest moment en que l’ull ha sabut gestionar l’espai, amb tot el seu contingut, i ha determinat encertadament l’instant. Un moment únic com experiència personal que és, per a mi, la base de la meva vivència fotogràfica. Quan això es produeix – i es produeix – el nivell de satisfacció és màxim, i tot el que vingui després és accessori.

Cadascú es busca les seves fórmules per optimitzar la seva producció fotogràfica, professional o no, però l’experiència em demostra que en la major part dels casos (per no dir tots) donar-se carta blanca a correccions d’allò obtingut en aquest “Acte Fotogràfic” no garanteix millors resultats o, si més no, no compensa la satisfacció que, al cap i a la fi, és el que jo busco, com a autor i com a professional.

Està clar que hi ha moments en la vida professional en que es perd el control d’això: una fotografia en mans d’un dissenyador sempre te un destí formal incert, però parlem de feina i per això algú ha pagat per un cert ús d’aquesta fotografia. Cal assumir-ho.

Moltes vegades, quan es genera el debat, es parla de “petites correccions o retalls” per eliminar elements no desitjats o corregir errors de composició. Aquí es poden plantejar dues coses. La primera, quin problema hi ha en assumir la imperfecció i assimilar aquests petits errors de composició? Ja ho farem millor el proper cop. La segona és, fins on enquadrem? És molt fàcil treure una bona imatge d’una fotografia replantejant l’enquadrament, però ningú podrà afirmar després que ha fet aquella “fotografia”.

Un exemple clar del que plantejo seria la imatge del polonès Stepan Rudik, eliminada del World Press Photo l’any 2010 per haver modificat el contingut d’una imatge eliminant la punta d’un peu que sortia en segon terme per darrera de la ma embenada:

Stepan Rudik

Com a fotògraf documental penso que l’alteració del contingut de la imatge (retoc) és inacceptable. Òbviament, amb l’obra personal (creativa) cadascú farà el que li vingui de gust. Però més enllà d’aquest punt concret, el que em sembla sorprenent és que la desqualificació no vingués pel fet que la imatge presentada no tingui res a veure amb l’original que, a més, és una imatge força fluixa:

Stepan Rudik

Veient-la, que algú em miri als ulls i hem digui que el fotògraf ha fet la fotografia presentada al WPF. Jo penso, honestament, que no.

Habitualment en el debat apareix la paraula “purista”, com si fos alguna cosa negativa, però jo no estic dient en cap moment que això no s’hauria de fer, estic simplement explicant com entenc jo la fotografia i perquè jo faig el que faig i com ho faig, i amb les seves imatges que cadascú faci el que vulgui (o el que pugui)

Es tracta només d’esbrinar de quina manera gaudeixo més de la possibilitat de congelar el temps amb un dispositiu fotogràfic. Això és tot.

Les bases del concurs

 

Aquest és un tema que fa molt de temps que tinc al cap, i volia esperar un temps a publicar-lo: no em ve de gust donar un to negatiu al bloc així, d’entrada, però quan cal, doncs cal.

I ara cal perquè, un cop més, un col·lega te problemes amb l’ús indegut en xarxes d’una de les seves imatges. Ara és ell, altres cops he estat jo, demà serà un altre…

I el tema està en que, massa sovint, descobreixes una imatge fent promoció d’una marca, producte, persona o cursa sense que ni el responsable de la marca, del producte, la persona o la cursa t’hagin, com a mínim, demanat autorització.

I per “demanar autorització” vull dir plantejar la voluntat de pagar el que això val.

Les “coses són gratis a les xarxes”, diuen alguns, “no m’hi guanyo la vida” diuen uns altres, “no ho sabia” diuen fins i tot alguns suposats professionals que per la seva professió haurien de saber-ho.

Normalment, el fotògraf sol ser un tipus simpàtic, al que se li sol agrair la feina fins el moment que reclama una tarifa justa (Ull: he dit justa!) per la seva feina. Llavors passa a ser un “pessetero” que es vol “lucrar”.

Però més enllà de consideracions subjectives, anem a establir les bases del concurs.

Tot i que no hauria de ser així, a pocs fotògrafs els importa que un corredor popular utilitzi, prèvia sol·licitud i autorització, una de les seves imatges per un post personal. Malgrat això, potser, si volem tenir un perfil de projecció personal que s’alimenta d’aquests posts, hauríem de pensar en produir les nostres imatges o, si les volem millors, pagar-les. Al menys com a concepte.

Un altra cosa és quan aquest corredor disposa de – o busca – algun tipus de patrocini i etiqueta o menciona marques. Això marca un límit. El que te o vol un patrocini, ha d’assumir que el seu post és una acció comercial, més o menys útil, més o menys afortunada, a favor de la marca, que és qui, si realment hi ha un patrocini, s’hauria d’encarregar que el seu patrocinat disposés d’imatges pel seu post, tal com algunes marques fan (existeixen). Això seria extensiu als que gestionen perfils que van més enllà de les pretensions personals, els que per quantitat de seguidors (no qualitat) s’anomenen “influencers”.

Ah! I les imatges pagades per una cursa, si no s’ha pactat el contrari, són per promoció de la pròpia cursa. Punt.

Finalment estan els ens comercials, les marques o distribuïdores, que mantenen les seves xarxes sense voluntat d’assumir el que això implica. Fa un temps no s’haguessin plantejat fer una tanca publicitària amb una imatge de la que no tenen autorització. Per què a les xarxes si? Per varies raons. Podríem assumir la creença popular de la gratuïtat a internet, però més enllà d’això, que és un factor important, està moltes vegades la incompetència de molts autoanomenats “gestors de xarxes” (“community manager” en diuen) que, tot i que la base de la seva feina és la gestió d’imatges, no tenen idea del que estan fent quan agafen una imatge que els fa gràcia i l’utilitzen per un dels seus post, al punt que, quan se’ls fa veure l’error (seria com recordar a un cirurgià que primer ha d’anestesiar al pacient, així d’evident) la major part addueixen que “no ho sabien” i, en alguns casos, s’ha de dir que pocs, a més, es posen gallets i et fan passar pel dolent de la pel·lícula.

Doncs bé, senyors gestors de xarxes de marques i distribuïdors: una imatge només pot ser utilitzada sense autorització de l’autor amb finalitat pedagògica, i un post d’un perfil de la xarxa que sigui, no te aquesta finalitat.

Si no hi ha diners per mantenir un perfil comercial a una xarxa, doncs no es te i ja està. Ah! Què és imprescindible avui en dia en una empresa comercial? Doncs es preveu una partida pressupostària per mantenir-lo. Ah! Què no tenim pressupost? Doncs no hi ha xarxa. Al menys amb imatges (la essència de qualsevol xarxa) d’altri. Com amb gairebé en tot a la vida.

Un altre tema és la corrupció del mercat gràcies a fotògrafs que regalen el seu treball perquè ells “no s´hi guanyen la vida” o, directament, rebenten preus per sota de cost perquè habitualment tenen un altra font d’ingressos, sense parar-se a pensar el que estan fent. Però aquest és un tema en el que entrarem en detall en un futur.

Sap una mica de greu un segon post en aquest to, però quan toca, doncs toca.

Un bloc de fotografia

 

Ja fa força anys, algú em va demanar perquè no escrivia en un bloc. En aquell moment, la resposta va ser que no veia a qui podia interessar-li el que jo pensés. És més, tenia dubtes, més que fundats, de que ningú dediqués temps a llegir les meves bajanades. I estic parlant de quan es llegien texts de més de 140 caràcters i darrera els titulars hi havia alguna cosa més enllà de la cerca del “clickbait” de marres.

Els que em coneixen saben que no faig gaire cas del que “es fa” o “es porta”. Sempre, dins el possible, he seguit la meva línia personal i per això, ara que fins i tot escriure un missatge de Wapp fa mandra i es fa amb una gravació de veu, m’he decidit a incloure un bloc a la meva web; alguns dels meus companys em defineixen com un “clàssic”, potser tenen raó, o no, però en qualsevol cas és una definició que m’agrada.

En tots aquests anys, he escrit molt més del que m’hagués imaginat en aquell moment, però gairebé mai han estat texts personals o d’opinió. Mal que bé, això m’ha donat una certa seguretat – perdoneu els que de veritat sabeu escriure – a l’hora d’estructurar un text. I la meva experiència com a fotògraf professional, autor i docent m’han facilitat un punt de vista, crec que privilegiat, a l’hora de plantejar-me perquè faig algunes coses d’una certa manera.

No se quina serà la periodicitat. Si se que el tema central serà, sempre, la fotografia. I l’idioma del text original el català, que traduiré al castellà i que tindrà també una versió reduïda en anglès.

Sempre exposaré punts de vista personals, que òbviament seran discutibles i que no pretenen, en cap cas, oferir directives ni valorar què està bé o no: el proselitisme és un dels grans mals de la humanitat. Es tracta simplement d’oferir punts de vista als que he arribat després de donar moltes voltes a la meva relació amb la fotografia.

Si això ajuda a algú a arribar a les seves pròpies conclusions, que no tenen perquè coincidir amb les meves, doncs fantàstic i, si això genera un debat a partir del que jo mateix em replantegi coses, doncs millor.

Per què puntualitzo això? Perquè després d’anys de debats amb alumnes, he descobert que molta gent es posa en guàrdia quan afronta un plantejament que no quadra amb les seves expectatives. M’és igual. Els meus plantejaments són meus i de ningú més, i m’he decidit a exposar-los perquè he arribat a la conclusió de que cal fer-ho, ni que sigui per convidar a la reflexió. La base de tot plegat és que el “Com” és més important que el “Què”. En la fotografia i en la major part de coses importants (per a mi) a la vida la finalitat no justifica els mitjans.

Parlaré dels meus plantejaments fotogràfics, dels problemes actuals de molts fotògrafs professionals, de la banalització de la fotografia, de coses que he anat aprenent al llarg d’aquests anys immers en aquest fantàstic món que te com a finalitat la congelació del temps.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, no se si això és cert o no, però si se que ningú diu què passa quan són mil una. En aquest blog, per si de cas, no seran mai més de mil paraules en la versió original del text, perquè em vull assegurar que les imatges valguin més…

Benvinguts i disculpeu l’atreviment.