Un error en l’escala de valors
La fotografia és una disciplina creativa associada bàsicament a conceptes tècnics. Una creu de la que històricament s’han lliurat altres disciplines com la pintura, malgrat que te també darrera una càrrega tècnica gens menyspreable.
Potser la raó és que la pintura està més associada a la eina -el pinzell – que a la màquina – la càmera – però, en qualsevol cas, la tècnica hi és també i sense ella no podrem pintar res amb cara i ulls.
És un tòpic cert que la tècnica és quelcom que cal aprendre per després oblidar. Potser la paraula “oblidar” no es la més encertada, a mi m’agrada més “naturalitzar” però, en qualsevol cas, la tècnica és sempre dos i dos quatre. Són faves comptades i tot i que a algú li costa més que a d’altres, tothom la pot aprendre si vol. Es trigarà més o menys, però s’acabarà entenent.
En qualsevol cas, l’obsessió amb els aspectes tècnics fa que s’oblidin altres qüestions que són les realment importants, vinculades a la cultura visual i la capacitat de construir una imatge i entendre-la.
És habitual, en fotògrafs sense formació o amb formació autodidacta (no per això necessàriament mals fotògrafs) veure carències importants en aspectes que van més enllà de la pura tècnica, i que tenen a veure amb l’aspecte formal de la imatge, en la seva construcció, simplement perquè ningú els ha orientat en aquesta direcció (un dels molts problemes de ser autodidacta). També es veu en fotògrafs amb formació… però la raó del problema seria una altra.
En els cursos bàsics de fotografia sempre m’han sorprès molt dues coses. Una és que gent que te prou interès en la fotografia com per invertir un temps i uns calers en aprendre, no tingui absolutament cap referència visual conscient, cap autor preferit. Res. És com si fessin un curs d’escriptura creativa perquè els agrada escriure, els interessa la literatura, però no saben qui era Cervantes.
L’altra cosa que em crida l’atenció és que la gent ve obsessionada en entendre conceptes tècnics, en saber què fa la càmera sense ni plantejar-se que han de construir la imatge, que han de treballar una visió personal de com són les coses i com volen representar-les en una fotografia, i aquí ve el millor de tot: la sessió que desperta més interès, entusiasme fins i tot, és la dedicada a la composició i interpretació d’imatges, tot i que són quatre pinzellades bàsiques del que és.
És molt interessant veure com, en general, els alumnes descobreixen un una mena de món nou que tenien davant dels nassos i descobreixen que, si es vol millorar les fotografies que es produeixen, la clau, d’entrada, no està en la tècnica, ni en la informàtica, si no en la composició, que es un concepte que s’haurà d’aplicar sempre en el moment d’obtenció d’una imatge, sigui amb la eina que sigui i més enllà del possible interès (o no) que tinguem en la fotografia. Sempre haurem de composar: cap dispositiu ho pot fer per nosaltres.
La mirada, la capacitat de construir una imatge, d’una manera o altra la portem tots de sèrie, nomes cal ser-ne conscient i treballar-ho.
Això va vinculat a la capacitat d’observar i desxifrar una imatge, un procés del que tothom, fotògraf o no, n’hauria de ser conscient en un món en el que un percentatge altíssim d’informació ens arriba per la via visual i del que ben poca gent n’està al cas i que explica, en part, perquè certs treballs “professionals” són acceptats malgrat greus carències en aquest aspecte (no tot rau en que són baratets: la ignorància del receptor hi te també molt a veure).
El més difícil ve després: construir un discurs coherent amb les pròpies imatges; passar de la gramàtica a la narrativa. Tenir alguna cosa a explicar i saber com.
I es que com diu el músic Jordi Savall “Es pot ensenyar tot menys allò que és essencial”.