“Truca a un fotògraf”

 

És un fenomen que observo cada cop més sovint.

Amb gairebé 25 anys d’experiència en la docència fotogràfica no m’hi havia trobat mai, fins fa uns pocs anys en que el fenomen, més enllà de la pura anècdota, es va normalitzant.

Sempre s’ha dit que la ignorància és atrevida. Si a això li afegim aforismes el tipus “si vols pots”, “cadascú pot fer el que vulgui” o el fatídic “a mi m’agrada així” i similars, a això li posem unes dosis d’egolatria epidèmica i, sobretot, un creixent culte a la ignorància – perquè la tecnologia ja ho resoldrà – doncs ho tenim fet.

Un professor meu deia que no cal perdre temps amb aquell que “no sap i no sap que no sap”. Jo, com a docent, no hi estic gaire d’acord, però està clar que aquest perfil és, en gran part, l’origen del que plantejo.

On vull arribar?

Començarem amb un exemple: persona en un curs bàsic de fotografia, càmera senzilla, coneixements? Gairebé zero, més enllà d’engegar la càmera, prémer un botó en mode “Auto” i obtenir una imatge (que no fer una fotografia) habitualment mediocre. Referents? Cap. És el perfil habitual, una persona que no sap i vol aprendre. Perfecte. Sol ser el perfil d’alumne amb més ganes i més agraït.

El tema ve quan aquesta persona, després de dues sessions introductòries bàsiques, ve i et diu: “Aquest cap de setmana m’he compromès a fer les fotos d’un casament, què he de fer per a que em surtin bé?” Una situació real (i literal) que, a més, no és un cas aïllat i te varies versions. La resposta és sempre la mateixa “truca a un fotògraf” amb tota la sorna de que sóc capaç (els que em coneixeu sabeu que pot ser molta).

Aquest exemple te variants: “tinc una feina per a una immobiliària, com he de fer les fotos?” (no te ni trípode), “estic treballant per una entitat X i els faig les fotografies…” Recordeu de quin perfil estic parlant: coneixements de fotografia literalment zero.

Un dels factors és la tecnofília que ens envaeix: la màquina ho farà tot, la IA em donarà totes les respostes… I això és molt perillós quan no tenim criteri per avaluar si el que fa la màquina és correcte (més no que si) o si el que ens diu la IA és veritat (ara com ara sovint no ho és).

A part dels continguts tècnics, hi ha una classe en els cursos bàsics que imparteixo que és molt significativa i que els alumnes gaudeixen molt, i és la darrera sessió en la que els alumnes aporten imatges a classe per comentar-les. Més enllà de que sempre apareix alguna cosa interessant, el que es fa evident és que, per una banda, el públic en general no sap veure i analitzar una imatge, ni tan sols a nivell formal que seria el més bàsic (exposició / composició) i per un altra banda, la gent sol ser molt poc exigent amb si mateixa, sempre hi ha un “és que…” que disculpa l’error més flagrant.

I tornem al que parlàvem, això estaria molt bé (cadascú ho gaudeix a la seva manera) si parlem d’una fotografia personal sense més pretensions, però quan ens atrevim a envair un terreny, el professional, que ens ve manifestament gran per coneixements (en el millor dels casos molt bàsics), material (si, el material és important) i dinàmica de feina (“Workflow” pels modernets) entrem en un terreny que ens hauria de fer pensar.

La fotografia és un ofici molt infravalorat, maltractat fins i tot. I el problema te dues vessants, l’atreviment i la ignorància de l’emissor de les imatges (qualsevol s’hi atreveix) i, sovint, el total analfabetisme visual del receptor d’aquestes imatges, en un món en que un professional que cobra per fer ben feta una feina és algú que em “vol prendre el pèl” o em “vol fotre els calers”. Per posar un exemple, valorem en quants ajuntaments es documenten actes importants per la població (festes etc.) amb les fotografies d’algun veí “atrevit” que no pot aportar gaire més que bona voluntat (i una “bona càmera”), amb un resultat sovint (gairebé sempre) mediocre per conformar el que serà l’arxiu històric de la població…

Això es pot fer extensiu a molts oficis, sobre tot els creatius (una abraçada als companys dissenyadors), però jo tinc la sort de ser fotògraf – una cosa que, com deia un conegut, “no és ni un hobby ni un ofici, és una condició”-  tinc un profund respecte per la fotografia i em sap molt de greu aquesta degradació social a la que la ignorància la sotmet.

I lluitar contra la ignorància i l’autocomplaença associada és molt difícil; l’única manera és, des de la docència, ensenyar i, per tant, fer veure fins a quin punt pot ser complicat fer una fotografia formalment decent, que és el mínim que se li pot exigir a un professional.

El tema “una bona fotografia” el deixaríem per un altre moment.

FEDME: Incompetència? Ignorància?

O mala fe?

La FEDME (Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada) ha publicat a la seva web una convocatòria per a cobrir els  “Servicios de vídeo y fotografía en las pruebas deportivas co-organizadas por la FEDME”.

No entrarem en el fals concepte “co-organizadas por la FEDME” (Cinisme? Ironia?).

El que si ens interessa a nosaltres, professionals de la imatge, és el que ofereix la FEDME i el que demana a canvi. I és que els professionals (els que ens hi guanyem la vida, invertim per fer-ho i paguem impostos per a que ens deixin treballar) estem farts de que se’ns insulti en un món en el que no es pot fer gaire res sense imatges.

Què ofereix la FEDME? Ofereix una tarifa, per a la cobertura d’un esdeveniment, de 800€  IVA inclòs, cosa la qual significa 661,16€ de base.

Què demana la FEDME? Doncs que aquesta persona es faci càrrec de les despeses de manutenció (dormir, menjar i peatges si n’hi hagués), que sigui a lloc el dia anterior a la prova, que proposi idees de millora a la FEDME (¿), que  assisteixi a les reunions de la FEDME quan a ells els vingui bé, que dissenyi  un “plan de producción audiovisual del evento”, que gravi i editi un vídeo resum de ¡12 minuts! de la prova en un termini de 48 hores i que, a més, generi un mínim de 70 imatges en allò que ells denominen “alta qualitat” y “baixa qualitat”. Que enviï en temps real imatges de vídeo i fotografies de la prova i que, naturalment, disposi de tot l’equip necessari. Que es desplaci pels seus mitjans durant la prova … Tot això, a més, en cap de setmana (truqueu al lampista en cap de setmana …) i treballant en un entorn en que sovint es posa en risc el material. La llista de despropòsits segueix (tot el document és una mina)  però ens aturarem aquí.

És més que obvi per qualsevol professional que això no pot fer-ho una sola persona. Essent optimistes, en seran dues.

Farem quatre números ràpids: el dia previ a la cursa es perd en desplaçament i preparació, dia  de la cursa, dia posterior de tornada i dia d’edició i preparació d’imatges. La pròpia FEDME en el mateix document (apartat 15 punt 18) valora la manutenció (dormir i menjar; que va a càrrec del “professional”, no ho oblidem) en 100€ dia/persona. Dues persones, tres dies de cursa: 600€.

A partir d’aquí, considerem la feina del quart dia, els impostos a pagar (IRPF i Seguretat Social) desgast de material i vehicles, emmagatzemament d’imatges…

La FEDME vol, no ja esclaus, si no gent que, pensant que cobra 800€ financi les seves necessitats comunicatives (força deficients dit sigui de pas).

A part quedaran les condiciones de la feina, imaginades per algú que, sense dubte no te la més remota idea de què representa treballar en imatge en una prova esportiva a la muntanya. No se si es un tema d’ignorància i incompetència o simple mala fe (no se què és més preocupant).

 Senyors de la FEDME:

• Ningú dubta de la legalitat de la proposta (l’esclavitud també ho va ser en el seu moment), però és totalment indecent (és més, diria que insultant).
• Segurament trobaran a algú que ho faci: el món està ple de gent amb càmeres i amb altres feines disposada a rebentar la feina d’altres per una simple qüestió d’ego (fins que es donen compte de quant els costa la seva “feina”).
• És obvi que el responsable d’això no sap de què parla quan es tracta d’imatges (¿“resolució” en Mb? Per Déu!) ni te la més remota idea de què representa fer el que demanen. (Como diuen a la pel·lícula Airbag, “pofesioná, mu pofesioná”).  Suposo que serà també qui valori “qualitat” que demanen en les imatges. Sense comentaris.
• Si no tenen pressupost, quedin-se sense imatges (per això, entre d’altres raons, jo no tinc un Ferrari). I si per vostès són importants les imatges, que sembla que si, busquin els diners en d’altres partides del seu pressupost.
• I sàpiguen finalment que “si pagues amb cacauets, tindràs micos”, tot i que tal vegada aquest sigui el problema de base.

Poden contactar amb mi per a qualsevol aclariment.

“#filmisnotdead”

 

A qui, com jo, porta més de tres dècades fotografiant de forma ininterrompuda amb pel·lícula, li sobta que molta gent es sorprengui que encara es facin fotografies en base a un procés químic.

“-Encara es venen rodets?” És una pregunta habitual – fins i tot en gent aficionada a la fotografia – quan el tema surt a col·lació.

El que em crida més l’atenció és que aquells que pregunten (benvinguts) sempre acaben volent esbrinar quin és l’avantatge de fotografiar en pel·lícula.

El millor de tot no és que la resposta és que no hi ha cap avantatge, si no que ni tan sols es tracta de si hi ha un avantatge o no.

Tenim tendència al raonament binari: “si això és bo, és perquè allò és dolent”, i la major part dels cops és una conclusió absurda.

Ningú no es planteja que la invenció del retolador o el llapis de colors hagués d’implicar l’obsolescència (erradicació?) de l’aquarel·la, o l’oli, Oi? Doncs aquest seria el plantejament en el cas de la pel·lícula i el seu gran “rival”: el món digital.

L’analògic contra el digital o, com diuen els francesos (m’agraden més aquest termes) l’argèntic contra el numèric. Dos mitjans diferents per arribar a conclusions molt pròximes.

Contra? En absolut. Però, per què ningú dubta de les bondats del digital (jo inclòs) però molta gent dubta de les bondats de la pel·lícula?

Cadascú sabrà (suposo) perquè fotografia d’una manera o un altra. Jo, al llarg de la meva vida fotogràfica he tingut temps de sobres per pensar (una mania com qualsevol altra) perquè faig les coses com les faig i tinc molt clar què m’aporta el suport digital (un dia en parlarem) i què m’aporta el suport químic, que és del que tracta aquest post.

El primer que cal posar sobre la taula és que, des d’un punt de vista tècnic, l’acte fotogràfic com a tal és totalment independent de si el suport és químic o numèric: si en sabem d’una manera, en sabem de l’altre i, si no en sabem d’una manera, doncs no en sabrem de cap altre.

Als “no iniciats”, el primer que els mareja és la impossibilitat de veure què s’ha fotografiat, i comprenc que és difícil entendre que, des d’un punt de vista de creació fotogràfica això és més un avantatge que un desavantatge. Aquesta “limitació” obliga al fotògraf a concentrar-se molt més en allò que està fent, a pensar i, sobretot, a registrar visualment el moment en que es prem el botó (aquella selecció de l’instant). És una cosa molt difícil d’explicar, però qualsevol amb una mica d’experiència fotografiant amb pel·lícula us pot confirmar que hi ha un moment en que el concepte “ho tinc” apareix amb lletres vermelles en la ment del fotògraf. I te molt a veure amb la concentració de què parlàvem.

Un altre concepte a favor de no poder veure les imatges de forma instantània un cop fetes és que, fins que no es produeix aquesta sensació que dèiem (“ho tinc!”), no es dona la feina per acabada i, sobretot, no perdem mai temps mirant res que no sigui l’escena en la que estem treballant. El suport químic obliga a pensar en el que vindrà, mai en el que ja ha passat.

La limitació de producció, sigui per la quantitat d’imatges del rodet o per qüestions econòmiques, és també un factor redundant en la qualitat de la producció. En un món en que ho volem tot fàcil fins nivells insultants i sense límits, sotmetre’s a certes limitacions activa l’enginy, la concentració i la capacitat de selecció. Percentualment, l’índex de fotografies decents en pel·lícula (relació producció / encert) és, amb diferència, molt més alt que en altres suports en que la producció és, sovint, desmesurada. Sempre amb la condició que cal aprendre a fotografiar abans, en el suport que sigui: fotografiar més mai ens garantirà, així per què si, millors resultats.

Els diners solen ser un altre “inconvenient”. És obvi que quan no pot ser, no pot ser, però admetem que, en la major part de casos és, simplement, una qüestió de prioritats: jo prefereixo un rodet a una copa.

En el meu cas a més, i enllaçant amb el darrer post, treballar amb pel·lícula em permet fer-ho amb càmeres de les que podríem dir que n’estic enamorat. La simple complexitat d’un enginy mecànic és, per a mi, insuperable a l’hora de fer-lo funcionar.

Hi ha un darrer factor i està vinculat a un procés que, més de trenta anys després, segueix tenint un aura màgica, de descobriment i sorpresa constant. Això hi afegirem una participació de sentits que ens connecten amb el món més enllà de la vista, com el tacte i l’olfacte, partícips també del procés. Sumem-hi que, la part artesanal del procés fins que obtenim la còpia, genera una relació molt especial entre el fotògraf i la seva obra: cap fotografia feta, revelada i positivada pel propi fotògraf és “una més” per què, Quin és el següent pas del Nirvana fotogràfic? Un llum vermell i bona música. I no te res a veure amb la nostàlgia.

“Quan les cintes s’hagin esborrat, quan la tecnologia per reproduir-les s’hagi perdut, es possible que algú, dins de molt de temps, trobi un fragment de pel·lícula y el sostingui a contrallum” (“Una professió de putes” David Mamet).

“Si fas una cosa bé, no la facis de franc” (Joker)

 

En un post anterior feia referència al fet de treballar de franc o, el que és pitjor, rebentar els preus. Potser és el moment de dir algunes coses al respecte.

Diuen que si treballes en el que t’agrada serà com si no treballessis. Això és del tot cert. El problema ve quan la teva feina és l’afició d’altres que no han estat capaços, o no han volgut, convertir aquesta afició en una professió. Suposo que és la diferència entre afició (t’agrada) i passió (no entens la teva vida fent un altra cosa).

Aquí entrem en una dinàmica infernal basada en aquell discurs neo lliberal del “cadascú pot fer el que vulgui”, que sona molt bé però implica no tenir en compte les conseqüències (“Jo, mi, me, amb mi…”)

Parlàvem fa uns dies de l’ús indegut (sense pagar) amb finalitats comercials de les fotografies. Això te molt orígens i raons, però un d’important és el fet que molta gent que produeix imatges no és professional i, més enllà de la qualitat de la seva feina, es pot permetre regalar les imatges o, el que és pitjor, treballar per tarifes insultants, habitualment per sentir-se “fotògrafs” durant una estona o per veure el seu ego alimentat. Vull creure que ho fan sense parar-se a pensar en el que estan fent al sector professional de la fotografia.

Quan surt el tema, sovint la gent al·ludeix al seu “dret” a fer fotografies, un dret que, d’altra banda, ningú discuteix: en un espai públic – la muntanya en el cas de les curses – tot aquell que vulgui pot fotografiar, només faltaria. El que és discutible és que aquestes fotografies tinguin com a finalitat donar servei a una entitat (empresa, club o el que sigui) desvaloritzant la feina d’un professional ¿Per què? Doncs simplement perquè puc, perquè jo no m’hi guanyo la vida i no he de pagar impostos, ni renovar material encara que sigui un mal moment, entre moltes altres raons.

Cap fotògraf dels que conec te res a dir pel que fa a la possible competència, que és un altre dels arguments de defensa dels que treballen de franc o per tarifes de misèria. De la mateixa manera que no hi ha res a dir si algú combina la seva feina amb l’activitat fotogràfica professional esporàdica, sempre i quan es respectin les regles del joc: ningú treballaria sota certes condicions si tingués les obligacions que els professionals tenim. Si volem jugar, les regles haurien de ser per a tots.

Rebentar tarifes o treballar de franc, més enllà de les conseqüències pels professionals de la fotografia, vol dir tancar-se les portes a la possibilitat de dedicar-s’hi algun dia, per la senzilla raó que si algú no t’ha pagat un dia, no et pagarà mai, perquè sempre hi haurà algú altre com tu per darrera disposat a humiliar-se.

Això és molt difícil de fer entendre als que comencen: regalar les fotos per “donar-se a conèixer” és un error monumental. Treballa, fotografia, fes-te un “book” presentable, demostra què pots fer, i ofereix els teus serveis recolzat per la teva producció. El que passa és que això és lent, requereix feina i temps i, si no ets bo, no aniràs enlloc. És la vida del professional. És més fàcil regalar a qui es pot permetre no pagar justament perquè algú regala.

Però cal una consideració per l’altre bàndol, el que no vol pagar o paga misèria: cal tenir en compte que “si pagues amb cacauets, tindràs micos”. Així veus el que veus en el resultat de certes feines “professionals”.

Assalariats del mon: us imagineu una feina a la optem, però en la que per ser admesos, enlloc de demostrar que la sabem fer, cal demostrar fins a quin punt ens podem humiliar rebaixant el salari, encara que estigui clarament per sota dels costos que per a tu tindrà la feina? doncs benvinguts a la vida d’un autònom en una activitat creativa, d’aquelles que tothom creu que sap fer.

I la responsabilitat d’això recau en els que regalen la seva feina no cobrant o cobrant misèria: sigueu conscients, al menys, del mal que esteu fent quan feu una jornada de 12 hores per un parell de centenars d‘euros (o menys) sense tenir cobertes ni les despeses. Per posar un exemple. Ni tan sols cobrant de forma il·legal (un altre tema a tractar) surt a compte.

Normalment els fotògrafs professionals de les curses al·ludeixen a l’esforç, la duresa del treball i coses per l’estil per justificar la seva tarifa. Però aquest discurs és secundari. Jo no cobro perquè la feina pugui resultar dura. Com a fotògraf professional cobro per la fiabilitat de la meva la feina, per la meva capacitat de produir-la i per la qualitat de les imatges. El tema de l’esforç i tal és accessori. Assumir que, si gaudim d’una feina no mereix ser remunerada, és mentalitat d’esclau.

Si com a “no professional” puc assumir els requeriments de la feina i la qualitat de les imatges és bona, el que cal fer és cobrar-ho, i cobrar-ho en condicions amb una tarifa raonable responent de les obligacions que això implica (impostos, amortitzacions de material, remanent per poder fer una cosa semblant a vacances… per exemple). Una tarifa per sota de la qual ningú hauria de poder oferir els seus serveis.

No estic plantejant no fer fotografies, estic plantejant cobrar el que toca per la feina. Hi guanyaríem tots.

Les bases del concurs

 

Aquest és un tema que fa molt de temps que tinc al cap, i volia esperar un temps a publicar-lo: no em ve de gust donar un to negatiu al bloc així, d’entrada, però quan cal, doncs cal.

I ara cal perquè, un cop més, un col·lega te problemes amb l’ús indegut en xarxes d’una de les seves imatges. Ara és ell, altres cops he estat jo, demà serà un altre…

I el tema està en que, massa sovint, descobreixes una imatge fent promoció d’una marca, producte, persona o cursa sense que ni el responsable de la marca, del producte, la persona o la cursa t’hagin, com a mínim, demanat autorització.

I per “demanar autorització” vull dir plantejar la voluntat de pagar el que això val.

Les “coses són gratis a les xarxes”, diuen alguns, “no m’hi guanyo la vida” diuen uns altres, “no ho sabia” diuen fins i tot alguns suposats professionals que per la seva professió haurien de saber-ho.

Normalment, el fotògraf sol ser un tipus simpàtic, al que se li sol agrair la feina fins el moment que reclama una tarifa justa (Ull: he dit justa!) per la seva feina. Llavors passa a ser un “pessetero” que es vol “lucrar”.

Però més enllà de consideracions subjectives, anem a establir les bases del concurs.

Tot i que no hauria de ser així, a pocs fotògrafs els importa que un corredor popular utilitzi, prèvia sol·licitud i autorització, una de les seves imatges per un post personal. Malgrat això, potser, si volem tenir un perfil de projecció personal que s’alimenta d’aquests posts, hauríem de pensar en produir les nostres imatges o, si les volem millors, pagar-les. Al menys com a concepte.

Un altra cosa és quan aquest corredor disposa de – o busca – algun tipus de patrocini i etiqueta o menciona marques. Això marca un límit. El que te o vol un patrocini, ha d’assumir que el seu post és una acció comercial, més o menys útil, més o menys afortunada, a favor de la marca, que és qui, si realment hi ha un patrocini, s’hauria d’encarregar que el seu patrocinat disposés d’imatges pel seu post, tal com algunes marques fan (existeixen). Això seria extensiu als que gestionen perfils que van més enllà de les pretensions personals, els que per quantitat de seguidors (no qualitat) s’anomenen “influencers”.

Ah! I les imatges pagades per una cursa, si no s’ha pactat el contrari, són per promoció de la pròpia cursa. Punt.

Finalment estan els ens comercials, les marques o distribuïdores, que mantenen les seves xarxes sense voluntat d’assumir el que això implica. Fa un temps no s’haguessin plantejat fer una tanca publicitària amb una imatge de la que no tenen autorització. Per què a les xarxes si? Per varies raons. Podríem assumir la creença popular de la gratuïtat a internet, però més enllà d’això, que és un factor important, està moltes vegades la incompetència de molts autoanomenats “gestors de xarxes” (“community manager” en diuen) que, tot i que la base de la seva feina és la gestió d’imatges, no tenen idea del que estan fent quan agafen una imatge que els fa gràcia i l’utilitzen per un dels seus post, al punt que, quan se’ls fa veure l’error (seria com recordar a un cirurgià que primer ha d’anestesiar al pacient, així d’evident) la major part addueixen que “no ho sabien” i, en alguns casos, s’ha de dir que pocs, a més, es posen gallets i et fan passar pel dolent de la pel·lícula.

Doncs bé, senyors gestors de xarxes de marques i distribuïdors: una imatge només pot ser utilitzada sense autorització de l’autor amb finalitat pedagògica, i un post d’un perfil de la xarxa que sigui, no te aquesta finalitat.

Si no hi ha diners per mantenir un perfil comercial a una xarxa, doncs no es te i ja està. Ah! Què és imprescindible avui en dia en una empresa comercial? Doncs es preveu una partida pressupostària per mantenir-lo. Ah! Què no tenim pressupost? Doncs no hi ha xarxa. Al menys amb imatges (la essència de qualsevol xarxa) d’altri. Com amb gairebé en tot a la vida.

Un altre tema és la corrupció del mercat gràcies a fotògrafs que regalen el seu treball perquè ells “no s´hi guanyen la vida” o, directament, rebenten preus per sota de cost perquè habitualment tenen un altra font d’ingressos, sense parar-se a pensar el que estan fent. Però aquest és un tema en el que entrarem en detall en un futur.

Sap una mica de greu un segon post en aquest to, però quan toca, doncs toca.