UNA DE PEL·LÍCULA

“#filmisnotdead”

 

A qui, com jo, porta més de tres dècades fotografiant de forma ininterrompuda amb pel·lícula, li sobta que molta gent es sorprengui que encara es facin fotografies en base a un procés químic.

“-Encara es venen rodets?” És una pregunta habitual – fins i tot en gent aficionada a la fotografia – quan el tema surt a col·lació.

El que em crida més l’atenció és que aquells que pregunten (benvinguts) sempre acaben volent esbrinar quin és l’avantatge de fotografiar en pel·lícula.

El millor de tot no és que la resposta és que no hi ha cap avantatge, si no que ni tan sols es tracta de si hi ha un avantatge o no.

Tenim tendència al raonament binari: “si això és bo, és perquè allò és dolent”, i la major part dels cops és una conclusió absurda.

Ningú no es planteja que la invenció del retolador o el llapis de colors hagués d’implicar l’obsolescència (erradicació?) de l’aquarel·la, o l’oli, Oi? Doncs aquest seria el plantejament en el cas de la pel·lícula i el seu gran “rival”: el món digital.

L’analògic contra el digital o, com diuen els francesos (m’agraden més aquest termes) l’argèntic contra el numèric. Dos mitjans diferents per arribar a conclusions molt pròximes.

Contra? En absolut. Però, per què ningú dubta de les bondats del digital (jo inclòs) però molta gent dubta de les bondats de la pel·lícula?

Cadascú sabrà (suposo) perquè fotografia d’una manera o un altra. Jo, al llarg de la meva vida fotogràfica he tingut temps de sobres per pensar (una mania com qualsevol altra) perquè faig les coses com les faig i tinc molt clar què m’aporta el suport digital (un dia en parlarem) i què m’aporta el suport químic, que és del que tracta aquest post.

El primer que cal posar sobre la taula és que, des d’un punt de vista tècnic, l’acte fotogràfic com a tal és totalment independent de si el suport és químic o numèric: si en sabem d’una manera, en sabem de l’altre i, si no en sabem d’una manera, doncs no en sabrem de cap altre.

Als “no iniciats”, el primer que els mareja és la impossibilitat de veure què s’ha fotografiat, i comprenc que és difícil entendre que, des d’un punt de vista de creació fotogràfica això és més un avantatge que un desavantatge. Aquesta “limitació” obliga al fotògraf a concentrar-se molt més en allò que està fent, a pensar i, sobretot, a registrar visualment el moment en que es prem el botó (aquella selecció de l’instant). És una cosa molt difícil d’explicar, però qualsevol amb una mica d’experiència fotografiant amb pel·lícula us pot confirmar que hi ha un moment en que el concepte “ho tinc” apareix amb lletres vermelles en la ment del fotògraf. I te molt a veure amb la concentració de què parlàvem.

Un altre concepte a favor de no poder veure les imatges de forma instantània un cop fetes és que, fins que no es produeix aquesta sensació que dèiem (“ho tinc!”), no es dona la feina per acabada i, sobretot, no perdem mai temps mirant res que no sigui l’escena en la que estem treballant. El suport químic obliga a pensar en el que vindrà, mai en el que ja ha passat.

La limitació de producció, sigui per la quantitat d’imatges del rodet o per qüestions econòmiques, és també un factor redundant en la qualitat de la producció. En un món en que ho volem tot fàcil fins nivells insultants i sense límits, sotmetre’s a certes limitacions activa l’enginy, la concentració i la capacitat de selecció. Percentualment, l’índex de fotografies decents en pel·lícula (relació producció / encert) és, amb diferència, molt més alt que en altres suports en que la producció és, sovint, desmesurada. Sempre amb la condició que cal aprendre a fotografiar abans, en el suport que sigui: fotografiar més mai ens garantirà, així per què si, millors resultats.

Els diners solen ser un altre “inconvenient”. És obvi que quan no pot ser, no pot ser, però admetem que, en la major part de casos és, simplement, una qüestió de prioritats: jo prefereixo un rodet a una copa.

En el meu cas a més, i enllaçant amb el darrer post, treballar amb pel·lícula em permet fer-ho amb càmeres de les que podríem dir que n’estic enamorat. La simple complexitat d’un enginy mecànic és, per a mi, insuperable a l’hora de fer-lo funcionar.

Hi ha un darrer factor i està vinculat a un procés que, més de trenta anys després, segueix tenint un aura màgica, de descobriment i sorpresa constant. Això hi afegirem una participació de sentits que ens connecten amb el món més enllà de la vista, com el tacte i l’olfacte, partícips també del procés. Sumem-hi que, la part artesanal del procés fins que obtenim la còpia, genera una relació molt especial entre el fotògraf i la seva obra: cap fotografia feta, revelada i positivada pel propi fotògraf és “una més” per què, Quin és el següent pas del Nirvana fotogràfic? Un llum vermell i bona música. I no te res a veure amb la nostàlgia.

“Quan les cintes s’hagin esborrat, quan la tecnologia per reproduir-les s’hagi perdut, es possible que algú, dins de molt de temps, trobi un fragment de pel·lícula y el sostingui a contrallum” (“Una professió de putes” David Mamet).