“Selecciona l’espai, determina l’instant”

 

Què és una fotografia? Quan una fotografia passa a ser només una imatge?

Aquest és un debat que sol pujar de temperatura quan es planteja, malgrat que penso que és només important pel propi fotògraf: només ell te la certesa de si allò que ha produït és una fotografia o una imatge. I això dependrà de com es relacioni l’autor amb la seva creació.

El primer seria definir què és una fotografia. Pel que a mi respecta, és la imatge resultant de l’acte fotogràfic, definit com “la selecció d’un espai i la determinació d’un instant”.

Així, en negreta, perquè és la base de la meva manera d’entendre la fotografia. La selecció de l’espai és el que fem quan enquadrem, bé o malament, i la determinació de l’instant és el moment en que premem el botó, encertat o no. Això ens dona una (i dic una) imatge que, de moment, és una fotografia. Independentment de quin sigui el seu aspecte estètic final: BN, color, més contrastada, menys saturada… El que és important és el que hem captat i quan ho hem captat. I qualsevol alteració del que nosaltres hem estat capaços de fer en el moment de “l’acte fotogràfic” convertirà la fotografia en una imatge.

Això no és ni bo ni dolent. Si hagués de fer una llista de les meves 25 imatges preferides, n’hi haurà algunes, d’autors reconeguts, que són fruit d’un re enquadrament salvatge. Són imatges extraordinàries, però no són una fotografia que el fotògraf hagi sabut veure en el seu moment (al cap i a la fi hauria de ser la seva feina). Penso, per exemple en el fantàstic retrat d’Igor Stravinsky de la mà d’Arnold Newman una imatge que, tot i intuir-la (en els contactes és evident) el fotògraf no va poder obtenir simplement fotografiant. Per les raons que sigui.

Però penso que un dels moments culminants de la creació d’una fotografia és aquest moment en que l’ull ha sabut gestionar l’espai, amb tot el seu contingut, i ha determinat encertadament l’instant. Un moment únic com experiència personal que és, per a mi, la base de la meva vivència fotogràfica. Quan això es produeix – i es produeix – el nivell de satisfacció és màxim, i tot el que vingui després és accessori.

Cadascú es busca les seves fórmules per optimitzar la seva producció fotogràfica, professional o no, però l’experiència em demostra que en la major part dels casos (per no dir tots) donar-se carta blanca a correccions d’allò obtingut en aquest “Acte Fotogràfic” no garanteix millors resultats o, si més no, no compensa la satisfacció que, al cap i a la fi, és el que jo busco, com a autor i com a professional.

Està clar que hi ha moments en la vida professional en que es perd el control d’això: una fotografia en mans d’un dissenyador sempre te un destí formal incert, però parlem de feina i per això algú ha pagat per un cert ús d’aquesta fotografia. Cal assumir-ho.

Moltes vegades, quan es genera el debat, es parla de “petites correccions o retalls” per eliminar elements no desitjats o corregir errors de composició. Aquí es poden plantejar dues coses. La primera, quin problema hi ha en assumir la imperfecció i assimilar aquests petits errors de composició? Ja ho farem millor el proper cop. La segona és, fins on enquadrem? És molt fàcil treure una bona imatge d’una fotografia replantejant l’enquadrament, però ningú podrà afirmar després que ha fet aquella “fotografia”.

Un exemple clar del que plantejo seria la imatge del polonès Stepan Rudik, eliminada del World Press Photo l’any 2010 per haver modificat el contingut d’una imatge eliminant la punta d’un peu que sortia en segon terme per darrera de la ma embenada:

Com a fotògraf documental penso que l’alteració del contingut de la imatge (retoc) és inacceptable. Òbviament, amb l’obra personal (creativa) cadascú farà el que li vingui de gust. Però més enllà d’aquest punt concret, el que em sembla sorprenent és que la desqualificació no vingués pel fet que la imatge presentada no tingui res a veure amb l’original que, a més, és una imatge força fluixa:

Veient-la, que algú em miri als ulls i hem digui que el fotògraf ha fet la fotografia presentada al WPF. Jo penso, honestament, que no.

Habitualment en el debat apareix la paraula “purista”, com si fos alguna cosa negativa, però jo no estic dient en cap moment que això no s’hauria de fer, estic simplement explicant com entenc jo la fotografia i perquè jo faig el que faig i com ho faig, i amb les seves imatges que cadascú faci el que vulgui (o el que pugui)

Es tracta només d’esbrinar de quina manera gaudeixo més de la possibilitat de congelar el temps amb un dispositiu fotogràfic. Això és tot.