“L’important és el fotògraf, no la càmera”

 

Aquesta és una sentència que, tot i certa, cal matissar i molt.

És obvi que, si algú no en sap, no te interès o no val, per mol bona – és a dir, cara – que sigui la seva càmera, no obtindrà millors resultats.

Però això no vol dir que la càmera no sigui important.

La càmera és el vincle entre l’escena i el fotògraf. L’eina que permetrà a l’autor expressar-se. Considerar que la càmera “no importa” és una fal·làcia destinada a satisfer a un perfil d’usuari, a un client que voldria un altra cosa i s’ha de conformar.

Si ens ho plantegem a nivell professional, seguir mantenint que el dispositiu és irrellevant és, en certa manera, tractar d’idiota al professional que es veu obligat a invertir quantitats gens menyspreables de diners en el seu material.

A nivell personal, com a autor, la càmera és un element vital, bàsic, amb característiques que van més enllà d’algunes consideracions tècniques que són irrellevants pel que vull explicar i que deixarem per la cara professional del disc.

Un dia vaig llegir que a Miles Davis, quan l’entrevistaven, li agradava tenir a mà la seva trompeta i grapejar-la. No qualsevol trompeta: la seva, de la que en sentia el tacte i tot el que es pugui sentir d’una trompeta quan es toca. No se si l’anècdota és certa, probablement no, però ve molt a tiro per explicar el que vull dir.

Habitualment es pensa en la càmera com un simple cúmul de característiques tècniques quantificables, i es perd de vista que, d’una banda, allò que fa la vida interessant és inquantificable i, d’un altra banda, el noranta per cent de les “facilitats tècniques” que ofereix una càmera són perfectament obviables quan no directament inútils. La tècnica fotogràfica bàsica és extraordinàriament simple i, moltes vegades, l’excés de zel dels enginyers que dissenyen càmeres fa – amb la pretensió de que la vida sigui més fàcil per a l’usuari sense coneixements – que algunes coses es compliquin de forma absurda. Un cop més “menys és més”.

A part de consideracions tècniques de valoració més o menys objectiva, jo necessito sentir-me a gust amb una càmera; m’és imprescindible que m’agradi, que s’adapti a la meva mà. A mi m’agrada mirar les meves càmeres, tocar-les, subjectar-les… Fins i tot sentir-les: en algun moment de la meva vida, el so de l’obturador ha estat el toc de gràcia per a que em decidís per una càmera o un altra. Hi ha un so sec, definitiu, contundent i, amb tot això discret, que molt poques càmeres tenen, i que he de dir que, tot i que algunes càmeres digitals s’hi aproximen, cap pot reproduir-lo. És, per a mi, un so gairebé màgic: actua en la meva ment com el menjar dels gossos d’en Pavlov i accentua la meva capacitat d’observació, alimenta la meva necessitat (encara més) de registrar imatges del món que hi ha al meu voltant.

Vol dir això que faig millors fotografies amb una càmera o amb un altra? No. Però si que vol dir que em ve de gust fotografiar encara més (treballo més) i per tant obtinc resultats més acord amb el que busco i, sobretot, gaudeixo més de l’acte fotogràfic, que implica també el contacte amb una caixa màgica que és molt més que una simple eina.

A mi m’agrada que les meves càmeres envelleixin amb l’ús, es desgasti la pintura a força de subjectar-les, que el botó del disparador es poleixi amb el temps a força de prémer-lo. En definitiva, que la càmera vagi acumulant les experiències que jo he viscut i registrat amb ella, un concepte cada cop més difícil en un món de plàstics, electrònica i obsolescències programades. Més enllà de la seva faceta utilitària, les meves càmeres han de ser companyes de viatge. De les que no fallen mai.