Les bases del concurs

 

Aquest és un tema que fa molt de temps que tinc al cap, i volia esperar un temps a publicar-lo: no em ve de gust donar un to negatiu al bloc així, d’entrada, però quan cal, doncs cal.

I ara cal perquè, un cop més, un col·lega te problemes amb l’ús indegut en xarxes d’una de les seves imatges. Ara és ell, altres cops he estat jo, demà serà un altre…

I el tema està en que, massa sovint, descobreixes una imatge fent promoció d’una marca, producte, persona o cursa sense que ni el responsable de la marca, del producte, la persona o la cursa t’hagin, com a mínim, demanat autorització.

I per “demanar autorització” vull dir plantejar la voluntat de pagar el que això val.

Les “coses són gratis a les xarxes”, diuen alguns, “no m’hi guanyo la vida” diuen uns altres, “no ho sabia” diuen fins i tot alguns suposats professionals que per la seva professió haurien de saber-ho.

Normalment, el fotògraf sol ser un tipus simpàtic, al que se li sol agrair la feina fins el moment que reclama una tarifa justa (Ull: he dit justa!) per la seva feina. Llavors passa a ser un “pessetero” que es vol “lucrar”.

Però més enllà de consideracions subjectives, anem a establir les bases del concurs.

Tot i que no hauria de ser així, a pocs fotògrafs els importa que un corredor popular utilitzi, prèvia sol·licitud i autorització, una de les seves imatges per un post personal. Malgrat això, potser, si volem tenir un perfil de projecció personal que s’alimenta d’aquests posts, hauríem de pensar en produir les nostres imatges o, si les volem millors, pagar-les. Al menys com a concepte.

Un altra cosa és quan aquest corredor disposa de – o busca – algun tipus de patrocini i etiqueta o menciona marques. Això marca un límit. El que te o vol un patrocini, ha d’assumir que el seu post és una acció comercial, més o menys útil, més o menys afortunada, a favor de la marca, que és qui, si realment hi ha un patrocini, s’hauria d’encarregar que el seu patrocinat disposés d’imatges pel seu post, tal com algunes marques fan (existeixen). Això seria extensiu als que gestionen perfils que van més enllà de les pretensions personals, els que per quantitat de seguidors (no qualitat) s’anomenen “influencers”.

Ah! I les imatges pagades per una cursa, si no s’ha pactat el contrari, són per promoció de la pròpia cursa. Punt.

Finalment estan els ens comercials, les marques o distribuïdores, que mantenen les seves xarxes sense voluntat d’assumir el que això implica. Fa un temps no s’haguessin plantejat fer una tanca publicitària amb una imatge de la que no tenen autorització. Per què a les xarxes si? Per varies raons. Podríem assumir la creença popular de la gratuïtat a internet, però més enllà d’això, que és un factor important, està moltes vegades la incompetència de molts autoanomenats “gestors de xarxes” (“community manager” en diuen) que, tot i que la base de la seva feina és la gestió d’imatges, no tenen idea del que estan fent quan agafen una imatge que els fa gràcia i l’utilitzen per un dels seus post, al punt que, quan se’ls fa veure l’error (seria com recordar a un cirurgià que primer ha d’anestesiar al pacient, així d’evident) la major part addueixen que “no ho sabien” i, en alguns casos, s’ha de dir que pocs, a més, es posen gallets i et fan passar pel dolent de la pel·lícula.

Doncs bé, senyors gestors de xarxes de marques i distribuïdors: una imatge només pot ser utilitzada sense autorització de l’autor amb finalitat pedagògica, i un post d’un perfil de la xarxa que sigui, no te aquesta finalitat.

Si no hi ha diners per mantenir un perfil comercial a una xarxa, doncs no es te i ja està. Ah! Què és imprescindible avui en dia en una empresa comercial? Doncs es preveu una partida pressupostària per mantenir-lo. Ah! Què no tenim pressupost? Doncs no hi ha xarxa. Al menys amb imatges (la essència de qualsevol xarxa) d’altri. Com amb gairebé en tot a la vida.

Un altre tema és la corrupció del mercat gràcies a fotògrafs que regalen el seu treball perquè ells “no s´hi guanyen la vida” o, directament, rebenten preus per sota de cost perquè habitualment tenen un altra font d’ingressos, sense parar-se a pensar el que estan fent. Però aquest és un tema en el que entrarem en detall en un futur.

Sap una mica de greu un segon post en aquest to, però quan toca, doncs toca.