“Si fas una cosa bé, no la facis de franc” (Joker)

 

En un post anterior feia referència al fet de treballar de franc o, el que és pitjor, rebentar els preus. Potser és el moment de dir algunes coses al respecte.

Diuen que si treballes en el que t’agrada serà com si no treballessis. Això és del tot cert. El problema ve quan la teva feina és l’afició d’altres que no han estat capaços, o no han volgut, convertir aquesta afició en una professió. Suposo que és la diferència entre afició (t’agrada) i passió (no entens la teva vida fent un altra cosa).

Aquí entrem en una dinàmica infernal basada en aquell discurs neo lliberal del “cadascú pot fer el que vulgui”, que sona molt bé però implica no tenir en compte les conseqüències (“Jo, mi, me, amb mi…”)

Parlàvem fa uns dies de l’ús indegut (sense pagar) amb finalitats comercials de les fotografies. Això te molt orígens i raons, però un d’important és el fet que molta gent que produeix imatges no és professional i, més enllà de la qualitat de la seva feina, es pot permetre regalar les imatges o, el que és pitjor, treballar per tarifes insultants, habitualment per sentir-se “fotògrafs” durant una estona o per veure el seu ego alimentat. Vull creure que ho fan sense parar-se a pensar en el que estan fent al sector professional de la fotografia.

Quan surt el tema, sovint la gent al·ludeix al seu “dret” a fer fotografies, un dret que, d’altra banda, ningú discuteix: en un espai públic – la muntanya en el cas de les curses – tot aquell que vulgui pot fotografiar, només faltaria. El que és discutible és que aquestes fotografies tinguin com a finalitat donar servei a una entitat (empresa, club o el que sigui) desvaloritzant la feina d’un professional ¿Per què? Doncs simplement perquè puc, perquè jo no m’hi guanyo la vida i no he de pagar impostos, ni renovar material encara que sigui un mal moment, entre moltes altres raons.

Cap fotògraf dels que conec te res a dir pel que fa a la possible competència, que és un altre dels arguments de defensa dels que treballen de franc o per tarifes de misèria. De la mateixa manera que no hi ha res a dir si algú combina la seva feina amb l’activitat fotogràfica professional esporàdica, sempre i quan es respectin les regles del joc: ningú treballaria sota certes condicions si tingués les obligacions que els professionals tenim. Si volem jugar, les regles haurien de ser per a tots.

Rebentar tarifes o treballar de franc, més enllà de les conseqüències pels professionals de la fotografia, vol dir tancar-se les portes a la possibilitat de dedicar-s’hi algun dia, per la senzilla raó que si algú no t’ha pagat un dia, no et pagarà mai, perquè sempre hi haurà algú altre com tu per darrera disposat a humiliar-se.

Això és molt difícil de fer entendre als que comencen: regalar les fotos per “donar-se a conèixer” és un error monumental. Treballa, fotografia, fes-te un “book” presentable, demostra què pots fer, i ofereix els teus serveis recolzat per la teva producció. El que passa és que això és lent, requereix feina i temps i, si no ets bo, no aniràs enlloc. És la vida del professional. És més fàcil regalar a qui es pot permetre no pagar justament perquè algú regala.

Però cal una consideració per l’altre bàndol, el que no vol pagar o paga misèria: cal tenir en compte que “si pagues amb cacauets, tindràs micos”. Així veus el que veus en el resultat de certes feines “professionals”.

Assalariats del mon: us imagineu una feina a la optem, però en la que per ser admesos, enlloc de demostrar que la sabem fer, cal demostrar fins a quin punt ens podem humiliar rebaixant el salari, encara que estigui clarament per sota dels costos que per a tu tindrà la feina? doncs benvinguts a la vida d’un autònom en una activitat creativa, d’aquelles que tothom creu que sap fer.

I la responsabilitat d’això recau en els que regalen la seva feina no cobrant o cobrant misèria: sigueu conscients, al menys, del mal que esteu fent quan feu una jornada de 12 hores per un parell de centenars d‘euros (o menys) sense tenir cobertes ni les despeses. Per posar un exemple. Ni tan sols cobrant de forma il·legal (un altre tema a tractar) surt a compte.

Normalment els fotògrafs professionals de les curses al·ludeixen a l’esforç, la duresa del treball i coses per l’estil per justificar la seva tarifa. Però aquest discurs és secundari. Jo no cobro perquè la feina pugui resultar dura. Com a fotògraf professional cobro per la fiabilitat de la meva la feina, per la meva capacitat de produir-la i per la qualitat de les imatges. El tema de l’esforç i tal és accessori. Assumir que, si gaudim d’una feina no mereix ser remunerada, és mentalitat d’esclau.

Si com a “no professional” puc assumir els requeriments de la feina i la qualitat de les imatges és bona, el que cal fer és cobrar-ho, i cobrar-ho en condicions amb una tarifa raonable responent de les obligacions que això implica (impostos, amortitzacions de material, remanent per poder fer una cosa semblant a vacances… per exemple). Una tarifa per sota de la qual ningú hauria de poder oferir els seus serveis.

No estic plantejant no fer fotografies, estic plantejant cobrar el que toca per la feina. Hi guanyaríem tots.