1000 PARAULES

Un bloc de fotografia

 

Ja fa força anys, algú em va demanar perquè no escrivia en un bloc. En aquell moment, la resposta va ser que no veia a qui podia interessar-li el que jo pensés. És més, tenia dubtes, més que fundats, de que ningú dediqués temps a llegir les meves bajanades. I estic parlant de quan es llegien texts de més de 140 caràcters i darrera els titulars hi havia alguna cosa més enllà de la cerca del “clickbait” de marres.

Els que em coneixen saben que no faig gaire cas del que “es fa” o “es porta”. Sempre, dins el possible, he seguit la meva línia personal i per això, ara que fins i tot escriure un missatge de Wapp fa mandra i es fa amb una gravació de veu, m’he decidit a incloure un bloc a la meva web; alguns dels meus companys em defineixen com un “clàssic”, potser tenen raó, o no, però en qualsevol cas és una definició que m’agrada.

En tots aquests anys, he escrit molt més del que m’hagués imaginat en aquell moment, però gairebé mai han estat texts personals o d’opinió. Mal que bé, això m’ha donat una certa seguretat – perdoneu els que de veritat sabeu escriure – a l’hora d’estructurar un text. I la meva experiència com a fotògraf professional, autor i docent m’han facilitat un punt de vista, crec que privilegiat, a l’hora de plantejar-me perquè faig algunes coses d’una certa manera.

No se quina serà la periodicitat. Si se que el tema central serà, sempre, la fotografia. I l’idioma del text original el català, que traduiré al castellà i que tindrà també una versió reduïda en anglès.

Sempre exposaré punts de vista personals, que òbviament seran discutibles i que no pretenen, en cap cas, oferir directives ni valorar què està bé o no: el proselitisme és un dels grans mals de la humanitat. Es tracta simplement d’oferir punts de vista als que he arribat després de donar moltes voltes a la meva relació amb la fotografia.

Si això ajuda a algú a arribar a les seves pròpies conclusions, que no tenen perquè coincidir amb les meves, doncs fantàstic i, si això genera un debat a partir del que jo mateix em replantegi coses, doncs millor.

Per què puntualitzo això? Perquè després d’anys de debats amb alumnes, he descobert que molta gent es posa en guàrdia quan afronta un plantejament que no quadra amb les seves expectatives. M’és igual. Els meus plantejaments són meus i de ningú més, i m’he decidit a exposar-los perquè he arribat a la conclusió de que cal fer-ho, ni que sigui per convidar a la reflexió. La base de tot plegat és que el “Com” és més important que el “Què”. En la fotografia i en la major part de coses importants (per a mi) a la vida la finalitat no justifica els mitjans.

Parlaré dels meus plantejaments fotogràfics, dels problemes actuals de molts fotògrafs professionals, de la banalització de la fotografia, de coses que he anat aprenent al llarg d’aquests anys immers en aquest fantàstic món que te com a finalitat la congelació del temps.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, no se si això és cert o no, però si se que ningú diu què passa quan són mil una. En aquest blog, per si de cas, no seran mai més de mil paraules en la versió original del text, perquè em vull assegurar que les imatges valguin més…

Benvinguts i disculpeu l’atreviment.