MEMÒRIA

“El registre de l’existència”

 

Començaré aquest escrit amb una anècdota.

A principis de l’any 2016, vaig rebre una trucada a la redacció de la revista. Preguntaven per una fotografia que havíem publicat en una galeria fotogràfica amb el tema “Categoría femenina”. Era una selecció de fotografies de corredores a la muntanya.

D’entrada, aquestes trucades sempre desperten recel; tot i que a la revista som molt curosos amb l’ús i tractament de les imatges, mai saps per on et sortirà l’interlocutor.

La història és la següent: la persona que trucava demanava si podia tenir una de les imatges en la que apareixia la seva companya, la Fany Olaria, que havia mort un any després que jo li fes la fotografia. Això m’ho va explicar en una conversa telefònica emocionalment molt intensa en la que em va expressar la seva alegria al retrobar a la revista, de forma inesperada, el rostre de la seva companya, pletòrica i gaudint de una de les activitats que més li agradava. L’interlocutor, Jaume Bernat – des de llavors el benvolgut “Jaumet” – és actualment algú amb qui he establert una mena de relació de proximitat que, lluny de ser íntima, és molt més que cordial quan coincidim, sovint, pel món. Naturalment, va tenir la fotografia.

Més enllà de l’aliment per l’ego i el registre d’una realitat falsejada, la fotografia te una funció sociocultural bàsica que és el registre del moment, la memòria, allò que ha estat i no tornarà a ser.

I aquest és un aspecte que l’actual banalització de la imatge està diluint.

Val a dir que aquest procés de banalització és inherent a l’evolució de la fotografia: ja en el segle XIX, Gaspard-Félix Tournachon, dit “Nadar” (un dels grans noms de la historia de la imatge fotogràfica) ja es queixa en les seves memòries d’aquesta banalització.

A tothom li agrada – li fa “gràcia” – veure imatges del passat, descobrir com eren les coses, els llocs, o recordar quin aspecte teníem, però sovint la presa de fotografies provoca reticència en el moment, sigui per desconfiança (hi ha gent molt discutible amb un dispositiu a la mà) o ves a saber perquè…

Per què fotografies això? És una qüestió recurrent quan es fan fotografies que surten de l’esquema estàndard, quan no són coses “boniques” o persones simulant el que no és. La fotografia en massa casos s’ha convertit en un registre de la irrealitat, en un intent de projecció no del que és, si no del que voldríem que fos, quan el que és realment interessant és el que vivim. La força de la imatge de l’anècdota mencionada a l’inici del text, és la seva espontaneïtat, la d’una reacció a la possibilitat de ser immortalitzat un moment en el que el model és feliç. I això és fantàstic quan és cert, honest.

Quan algú, per la raó que sigui, és expulsat – o evacuat – de la seva llar, una de les coses que sistemàticament es recuperen son les fotografies familiars, les que donen fe de la nostra existència i la nostra relació amb els éssers estimats. És important recordar això quan li restem importància al fet fotogràfic, quan el banalitzem.

Òbviament no totes les imatge són transcendents o tenen la possibilitat – o la necessitat – de ser-ho, però és important prendre consciència de què estem fent realment quan fem una fotografia: estem documentant la vida i, en aquell moment, tal com diu el fotògraf José Manuel Navia “-Tot fotògraf està obligat a fer sempre la millor imatge de que sigui capaç”.

Perquè és la nostra memòria.